El Pau i la Marta es casen. A la nena li fa molta il·lusió, la mare necessita sentir-se protagonista, l’àvia no vol morir sense presenciar una cerimònia preciosa i el pare, faltaria menys, està disposat a pagar tota la parafernàlia.
No t’enganyis, aquest gust per la parafernàlia i la falta de diferenciació entre estar enamorat i estimar és el que impulsa molts dels casaments.
Estar enamorat és una emoció moguda únicament pels nostres instints en la qual un tendeix a buscar un lloc per refugiar les seves incapacitats o buits en l’altre persona mentre es passa el dia esprement la seva incoherència. I sí, estar enamorat és fantàstic. Jo estic enamorat de moltes coses però no és suficient per dur a terme projectes d’aquestes magnituds.
El casament dels meus amics, això sí, ha d’estar a l’altura. A l’altura de la mediocritat i banalització moral en la què vivim submergits. El millor vestit. El millor paisatge. Els millors anells. El millor càtering. La millor posada en escena perquè tothom quedi satisfet.
¿No us sembla repugnant tant màrqueting? Vivim duent a terme diferents transaccions com si no apreciéssim el deure de la bellesa, comprant –llogant i venent en funció dels nostres interessos.
Llavors, es clar, venen les frustracions i les preguntes sense resposta acompanyades de la veu de la nostre consciència que es pregunta què és el compromís i la lleialtat.
Ara em caso. Ara em divorcio. Sempre vindrà l’il·luminat disposat a fer-nos creure aquesta absurda teoria de la mitja taronja: “Existeix la teva meitat, segueix buscant”. Mentida podrida.
Tota relació humana requereix capacitat d’esforç i sacrifici. Una capacitat que tenim abandonada, que no ens han ensenyat molt bé o que no hem volgut aprendre.
